Epoxi o poliuretà per al terra de la teva nau?
Totes dues són resines i totes dues donen un terra continu, sense juntes i fàcil de netejar. Però no es comporten igual davant d’un cop, d’un canvi brusc de temperatura o del sol. Triar bé depèn menys de la resina que de l’ús que tindrà el terra.
- Epoxi: dur, molt resistent a l’abrasió i a molts productes químics. L’habitual en naus i magatzems interiors.
- Poliuretà: més elàstic, aguanta millor els cops, els canvis de temperatura i, en les versions alifàtiques, el sol.
- És freqüent combinar-los: base d’epoxi i acabat de poliuretà.
- Cap resina no salva un formigó humit, brut o mal preparat.
Dues resines, dos caràcters
Un paviment de resina es forma barrejant dos components —la resina i l’enduridor— que reaccionen i s’endureixen sobre el terra. El resultat és una capa contínua, adherida al formigó, sense juntes on s’acumuli la brutícia. Fins aquí, l’epoxi i el poliuretà s’assemblen. La diferència és en el que passa després.
La resina epoxi forma una capa molt dura i rígida. S’adhereix molt bé al formigó, resisteix l’abrasió de les rodes i aguanta olis, combustibles i bona part dels productes de neteja industrial. A canvi, és poc elàstica: davant d’un cop sec o d’un moviment del suport tendeix a fissurar-se abans que a deformar-se, i amb la llum del sol grogueja i perd brillantor.
El poliuretà és més flexible. Absorbeix millor els impactes, acompanya petits moviments del suport i suporta canvis de temperatura que a un epoxi li costarien. Els poliuretans alifàtics, a més, mantenen el color i la brillantor a l’exterior. La seva resistència a l’abrasió pura sol ser una mica més baixa que la d’un epoxi de bon gruix, i és més exigent amb la humitat durant l’aplicació.
Dit d’una altra manera: l’epoxi és una cuirassa i el poliuretà és una pell. Quin convé depèn del que haurà de rebre el terra.
Comparativa ràpida
| Criteri | Epoxi | Poliuretà |
|---|---|---|
| Duresa i abrasió | Molt alta. Ideal per al trànsit de rodes. | Alta, una mica més baixa amb el mateix gruix. |
| Elasticitat i impacte | Rígid. Un cop sec el pot marcar o fissurar. | Flexible. Absorbeix cops i petits moviments. |
| Química | Molt bona amb olis, combustibles i àlcalis. | Bona; algunes formulacions aguanten millor els àcids. |
| Sol (raigs UV) | Grogueja i perd brillantor. Només interior. | Els alifàtics mantenen el color i la brillantor a l’exterior. |
| Canvis de temperatura | Limitat davant dels xocs tèrmics. | Millor; els de poliuretà-ciment, els més resistents. |
| Aplicació | Més tolerant. Molt bona adherència al formigó. | Més sensible a la humitat durant el curat. |
| Ús típic | Naus, magatzems, tallers, aparcaments interiors. | Exterior, cambres frigorífiques, cuines industrials, zones amb impactes. |
Quan triar epoxi
L’epoxi és l’opció lògica en la majoria de naus interiors: magatzems amb carretons elevadors i transpalets, tallers mecànics, zones de producció sense xocs tèrmics, laboratoris, sales tècniques o aparcaments coberts. Dona una superfície dura, fàcil d’escombrar i de fregar, i permet marcar al mateix terra passadissos, zones de càrrega i senyalització de seguretat.
A més, té un avantatge pràctic: tolera millor que el poliuretà les condicions reals d’una obra i s’adhereix molt bé al formigó. Per això les imprimacions de gairebé tots els sistemes, inclosos molts de poliuretà, són epoxídiques.
On no convé és a l’aire lliure o darrere d’un finestral gran: el sol el fa groguejar, i en un terra blanc o gris clar es nota en pocs mesos. Tampoc no és la millor elecció on cauen sovint objectes pesants o on es baldeja amb aigua molt calenta.
Quan triar poliuretà
El poliuretà guanya quan el terra pateix alguna cosa que a l’epoxi li costa:
- Sol i exterior. Molls de càrrega, rampes, terrats tècnics o zones a prop de portes grans obertes. Un acabat alifàtic conserva el color.
- Xocs tèrmics. Cambres frigorífiques, obradors, cuines industrials i sales que es netegen amb aigua calenta o vapor. Aquí es fan servir sistemes de poliuretà-ciment, de gran gruix, pensats precisament per a això.
- Impactes. Zones on cauen peces, s’arrosseguen palets o es colpeja el terra sovint.
- Suports amb petits moviments, com forjats que flecteixen una mica o terres amb microfissures estabilitzades.
- Confort. En zones on es treballa dret moltes hores, un poliuretà és una mica menys dur en trepitjar-lo i una mica més silenciós.
La combinació més habitual reuneix el millor de cadascun: base d’epoxi per la seva adherència i el seu cos, i capa final de poliuretà per la seva resistència al sol i a les ratllades, i perquè conserva millor l’aspecte.
Pintura, multicapa o autoanivellant: el gruix importa
«Terra epoxi» pot voler dir coses molt diferents. La resina importa, però el gruix i el sistema importen tant o més:
Pintura o recobriment fi
Unes dècimes de mil·límetre. Protegeix de la pols, facilita la neteja i dona color. És l’opció més econòmica, pensada per a trànsit lleuger o de vianants; amb carretons es desgasta abans.
Multicapa amb àrid
Capes de resina amb sorra de quars escampada entre elles. Més gruix i una textura antilliscant que es pot graduar. Molt utilitzat en zones humides, rampes i tallers.
Autoanivellant
Resina carregada que s’estén en una capa d’uns quants mil·límetres i s’anivella sola. Superfície llisa, contínua i resistent, la típica dels magatzems logístics i de les sales blanques.
Poliuretà-ciment
Morters de diversos mil·límetres per a la indústria alimentària i química, amb xocs tèrmics forts i neteges agressives. És el sistema més resistent, i també el més tècnic d’aplicar.
El que decideix de debò quant dura: el suport
La majoria dels terres de resina que fallen no ho fan per la resina, sinó pel que hi ha a sota. Abans d’aplicar res cal comprovar el formigó:
- Humitat. Un formigó amb humitat o amb aigua que puja del terreny empeny la resina des de sota i forma butllofes. Es mesura abans de començar; si hi ha humitat, es fan servir imprimacions específiques o es descarta el sistema.
- Resistència superficial. La lletada feble de la superfície del formigó s’aixeca amb el trànsit i arrossega la resina. Cal eliminar-la.
- Neteja. Olis, greixos, restes de pintura o de desencofrant impedeixen l’adherència. De vegades cal retirar-los a fons abans de preparar.
- Fissures i juntes. Les fissures s’obren, se segellen i es reforcen. Les juntes de dilatació del formigó es respecten i es reprodueixen al paviment: si es tapen, el terra es fissura per on vol.
La preparació gairebé sempre és mecànica: granallat o fresat, que obren el porus del formigó i retiren la capa feble. Una nau amb el terra ben preparat i una resina normal dura més que una amb la millor resina sobre un suport sense preparar.
També compta el temps. La resina necessita una temperatura mínima i unes hores per curar abans de rebre trànsit. És una cosa que cal planificar amb l’activitat de la nau: moltes vegades es treballa per zones o els caps de setmana.
Sis preguntes abans de demanar pressupost
Si tens clares aquestes respostes, qualsevol aplicador et podrà proposar el sistema adequat i comparar pressupostos serà molt més fàcil:
Quin trànsit tindrà? A peu, transpalets, carretons de rodes dures o vehicles.
Què cau al terra? Olis, combustibles, àcids, aigua calenta, aliments, dissolvents.
Hi ha sol o canvis bruscos de temperatura? Exterior, a prop de portes, cambres frigorífiques o baldejos amb aigua calenta.
Com és el formigó? L’edat, si té humitat, fissures, oli o un paviment anterior.
Cal que sigui antilliscant? Zones humides, rampes o pas de persones.
Quant de temps pot aturar-se la nau? Determina si es treballa d’un sol cop, per fases o en festius.
I una més per al pressupost que et donin: demana que indiqui quina preparació del suport inclou i quin gruix final tindrà el sistema. Són les dues línies que més diferencien un terra que dura d’un que s’aixeca al cap de poc.
A Lamper treballem amb resines epoxi d’Isaval i plantegem cada nau a partir del seu ús real. Si vols veure com ho fem, t’ho expliquem a paviments d’epoxi i de poliuretà.
El que més ens pregunten
Quant dura un terra epoxi en una nau?
Depèn sobretot del trànsit, del gruix del sistema i de com es va preparar el formigó. Una pintura epoxi fina amb carretons es desgasta en poc temps; un autoanivellant de diversos mil·límetres sobre un suport ben preparat aguanta molts anys. Les zones de més desgast es poden renovar sense refer tot el terra.
Es pot aplicar resina sobre un terra ja pintat?
De vegades. Si el recobriment anterior està ben adherit i és compatible, es pot polir i recobrir. Si es desenganxa, té butllofes o no se sap què és, el més segur és retirar-lo amb granallat o fresat fins a arribar al formigó.
Quan es pot tornar a fer servir la nau?
Depèn de la resina i de la temperatura. En general, es pot trepitjar l’endemà, i el trànsit rodat i la resistència química completa arriben uns dies després. Es planifica amb l’activitat de la nau per treballar per zones o en dies de tancament.
L’epoxi rellisca?
Un acabat llis i brillant pot relliscar si està mullat o té oli. Per evitar-ho s’incorpora àrid de quars o un additiu antilliscant a l’última capa, amb la rugositat que demani cada zona: més a les rampes i les zones humides, menys on es frega sovint.
Es pot posar epoxi a l’exterior?
No és el més recomanable: el sol fa groguejar l’epoxi i li fa perdre brillantor. A l’exterior es fa servir un sistema de poliuretà alifàtic o, com a mínim, una capa final de poliuretà sobre la base d’epoxi.
L’ha escrit l’equip tècnic de Lamper Soluciones de Acabado. És una guia general: les prestacions concretes depenen de cada producte i fabricant, i el sistema adequat es decideix després de veure el suport i l’ús de la nau. Revisat l’octubre del 2026.
Explica’ns què passa pel teu terra
Els metres, el tipus de trànsit i unes fotos del formigó. Amb això et diem quin sistema té sentit i com organitzar l’obra sense aturar la nau més del necessari.